2.7.06

El preu de la vida humana


Hi ha problemes que no es poden afrontar degut a interessos creats. És el cas de la mort de 1.000 persones al dia per arma lleugera. Es tracta, la causa immediata de la mort, de trets intencionats o bé fortuïts d’armes de petit calibre, moltes d’elles adquirides de forma il·legal.

Un cop més, malgrat tot, les Nacions Unides ha reunit aquests dies a més de 2.000 representants governamentals, d’organismes internacionals i de la societat civil amb el propòsit de valorar els resultats obtinguts per l’aplicació del Pla d’Acció contra el comerç il·lícit d’armes lleugeres adoptat l’any 2001.

La qüestió no sembla gaire esperançadora. S’estima que, actualment, més de 690 milions d’armes lleugeres circulen arreu del món. Això significa que, incloses les adquirides de forma il·lícita, són 150 milions més que fa cinc anys. No és estrany, doncs, que superin el milió les morts per arma de foc d’ençà l’entrada en vigor del Pla d’Acció. I tot fa pensar que es tracta d’un comerç internacional que es troba fora de control.

Deia que hi ha problemes que no és possible afrontar-los perquè hi ha poderosos interessos creats que així ho impedeixen. En el cas de les armes, hi ha 52 països que estan disposats a regular-ne el seu comerç internacional mitjançant un tractat. N’hi ha d’altres, però, que s’hi oposen frontalment. Als Estats Units, l’associació del rifle no vol ni sentir a parlar de res que es pugui utilitzar per a regular el comerç i la tinença legal d’armes de foc. Però, també, altres països —com ara Espanya– han de defensar la continuïtat d’un negoci altament productiu com ho és la fabricació i exportació d’armes lleugeres.

Malauradament no és difícil aventurar el resultat d’aquest xoc desigual que, com en altres casos, servirà per mesurar el preu real de la vida humana.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 27 juny 2006

19.6.06

Balena


En els darrers 500 anys, l’activitat humana ha causat l’extinció de 816 espècies. Només des del segle XVIII n’han desaparegut 103, una xifra cinquanta vegades superior al seu ritme natural d’extinció. Un de cada deu ocells i el 25% dels mamífers figuren en la Llista d’Espècies Amenaçades de Desaparició. L’extinció d’animals s’ha accelerat, els últims 200 anys, com a conseqüència directa o indirecta del creixement de la població humana, el malbaratament dels recursos naturals i els canvis associats al medi ambient. Es tracta, malauradament, d’un fenomen encara més greu del que preveien anys enrere els conservacionistes.

El cas de les balenes n’és un trist exemple. La millora tecnològica en les embarcacions i l’invent de l’arpó explosiu, al segle XIX, va suposar una caça excessiva que va dur moltes espècies de cetacis a prop de l’extinció. El 1949 fou creada la "Comissió Balenera Internacional" que intentà limitar les captures i des de 1985 va establir la suspensió de la caça comercial. Malgrat tot, alguns països com ara Japó i Noruega s’hi van oposar i continuen encara amb aquesta activitat.

Quin és el resultat? Fa 70 anys, alguns exemplars de balena blava, el major ésser viu de la Terra, superaven els 33 metres; avui, no depassen els 25. Així mateix, la seva esperança de vida era de 90 anys; avui, no arriba als 25. I, en tot l’Atlàntic nord ja no n’hi ha més de 400.

No sé, però, què caldrà que passi per tal que ens adonem que, en la xarxa de la Vida a la Terra, l’extinció d’una espècie amenaça directament la supervivència de totes les altres i, ben en particular, de la que es troba al vèrtex de la piràmide evolutiva, és a dir de l’espècie humana.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 20 juny 2006

16.6.06

Qui vol la pau?


Si fem cas de les enquestes, tothom vol la pau; al País Basc, a l’Iraq i on faci falta. Ningú, o ben pocs, es declaren partidaris de la guerra, del conflicte, de l’odi o la venjança. Entre altres coses, perquè a ningú li agrada passar per violent, venjatiu o rancorós. Per això, tots ens mostrem partidaris de la justícia, la democràcia, els drets humans i la pau.

La qüestió és quina pau volem i de quina justícia parlem. Perquè massa sovint, quan es diu voler la pau, més aviat sembla que es tracti de voler l’acabament dels aspectes del conflicte que ens resulten més desagradables. Com aquella senyora que vivia a prop del camp d’extermini de Mauthausen, a l’Alemanya nazi, i que veia gent afusellada que sobrevivia algunes hores abans de morir. Va escriure a les autoritats, per tal de protestar per aquella situació intolerable. Aquest és el text de la carta: «Sovint em toca ser testimoni involuntari de tals atrocitats. Estic en tot cas fastiguejada, i aquesta mena d’espectacle em posa tan nerviosa que a la llarga no poc suportar-lo. Demano que s’ordeni posar fi a aquests actes inhumans, o bé que es facin on ningú els vegi».

Per si a algú encara n’hi quedava algun dubte, el procés de pau al País Basc no anirà sòl, sinó que, ben al contrari, haurà de superar força més obstacles dels que s’haurien pogut imaginar. No només perquè, a un extrem i a l’altre, hi hagi sectors acostumats a treure’n rèdits de la carnisseria; sinó, sobretot, perquè la pau requereix el més difícil i, per tant escàs, dels atributs humans: el perdó.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 13 juny 2006

Què fem?


Ahir, Dia Mundial del Medi Ambient, el Govern espanyol va endegar una campanya destinada a sensibilitzar la població sobre la necessitat d’estalviar energia.

La base de la campanya consisteix en un espot publicitari en el qual s’hi planteja un dilema radical: o bé prosseguim el consum energètic o bé hi renunciem. Tant en un cas com en l’altre, però, la conseqüència és la mateixa: la catàstrofe de la nostra civilització.

En el primer cas, perquè el ritme actual de creixement constant del consum d’energies no renovables, especialment del petroli, ens aboca ràpidament a la seva extinció. Però, també, perquè els danys ecològics provocats per la combustió massiva d’energies fòssils ja són ingents, globals i probablement irreversibles.

En la segona de les opcions plantejades, per l’anunci del Ministeri de Medi Ambient, tampoc s’evita la catàstrofe civilitzatòria, ja que resulta que el model vigent de creixement econòmic s’ha basat, precisament, en aquest consum creixent i incessant d’energia.

Gairebé ineludiblement, aquest primer anunci no podia concloure sinó amb una pregunta: què fem? Doncs ho tenim pelut i fàcil alhora.

Pelut, perquè hem anat molt lluny en el malbaratament dels recursos naturals i, en particular, en l’esgotament de les fonts no renovables d’energia. Però, sobretot, perquè aquest consum desaforat de recursos naturals no ha estat posat al servei de la solució dels grans problemes de la Humanitat, sinó de la persecució histèrica de la satisfacció dels desitjos i els capricis d’una petita part de la població mundial.

Fàcil, perquè el que ens cal és un canvi de consciència que ens permeti veure-hi més enllà del melic, pensar i actuar com a adults capaços de tenir en compte no només els nostres desitjos sinó les necessitats de tots plegats. I això, ves per on, ho tenim ara i aquí a l’abast de la nostra mà.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 6 juny 2006

Terratrèmol


De terratrèmols, com el que assolat Indonèsia per tercera vegada en el darrer any i mig, n’hi hagut sempre i sempre n’hi haurà, i amb més freqüència en regions on ja se n’han produït en èpoques anteriors.

Es tracta d’un fenomen natural que es produeix a l’interior de la terra degut a una alliberament sobtat d’energia acumulada –pel moviment de les plaques que formen l’escorça de la terra– i que es propaga en forma d’ones sísmiques.

Els danys que es produeixen a causa d’un terratrèmol poden ser molt destructius si afecten zones densament habitades i, encara més, si porten associats elements tan devastadors com les esllavissades de terres o bé els Tsunamis.

Malgrat els esforços fets pels sismòlegs, resulta impossible predir quan i on es produirà un terratrèmol. Què hi podem fer, doncs, per reduir substancialment els efectes més devastadors dels terratrèmols? Dues coses importants, almenys.

La mesura preventiva més important consisteix en una planificació del territori que permeti allunyar els nuclis densament poblats de les fonts sísmiques. Coneguts com ens són els recorreguts de les falles, sembla que res hauria d’impedir la més elemental de les mesures de precaució: allunyar-se’n tant com es pugui!

Una altra de les formes de prevenir els efectes dels terratrèmols és mitjançant la bona construcció dels edificis, és a dir, aplicant als projectes dels edificis les normes sismoresistents, que són normes de construcció adequades a la sismicitat de la zona, per aconseguir que quan es produeixi un terratrèmol els edificis suportin el moviment del sòl.

Però aviat està dit. Perquè, sense anar més lluny, ¿qui és capaç de convèncer els empresaris que a Java o a Bali, posem per cas, construeixin els complexos turístics allunyats de la platja i, per tant, de l’abast d’un tsunami?

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 30 maig 2006

22.5.06

De les arrels i les branques



En qüestions de seguretat ens recordem de santa Bàrbara quan trona, i, per tant, ens posem a la feina activats per una urgència ansiosa dictada per la por. És el cas, ara mateix, de l’onada de robatoris violents a les urbanitzacions residencials. Urgits per l’alarma social, els cossos policials procuren coordinar una acció d’emergència que, en el millor dels casos, acabarà amb la desarticulació d’alguna banda organitzada i, en el pitjor, amb el desplaçament del problema.

No cal dir que les accions motivades per la por són inevitablement irreflexives, quan no cegues, i que no ens ajuden gens ni mica a la imprescindible comprensió de qui, què, com, quan, on i per què. Ja que, de les sis preguntes que cal formular-se si es vol veure la realitat tal com és, l’ànim atemorit ja només és capaç de centrar l’atenció en exigir respostes immediates a les dues primeres: qui ha fet què.

I quan això passa, fatalment, ja no som capaços de veure més sortida als nostres problemes d’inseguretat que intensificar l’acció policial. Com si fos la panacea i, si no, almenys és una mesura enèrgica i visible que, si més no de moment, ens pot aportar una certa tranquil·litat. Si hi ha sort, el conflicte es difumina o, més aviat, es desplaça. Tot ens em permet creure, aleshores, que el problema s’ha solucionat. Fins que torna a irrompre, un cop i un altre, ves a saber quan, on i com, simplement per què ens ha faltat la lucidesa i el coratge per anar al fons de la qüestió, és a dir per arrencar les arrels enlloc de limitar-nos a podar les branques. Aquest és el cercle infernal que, algun dia, haurem d’aprendre a trencar.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 23 maig 2006

15.5.06

No hi ha fronteres


En aquest món globalitzat, per si encara en dubtàvem, ja no hi ha fronteres que valguin entre els Estats. Per a bé i per a mal, persones, mercaderies i diners, però també contaminació, armes i conflictes de tota mena circulen, d’una banda a l’altra, sense que els poders públics trobin mecanismes prou efectius de regulació i control.

L’obertura de fronteres, juntament amb la colossal expansió del transport i les comunicacions, facilita la lliure circulació de capitals i turistes, però també d’immigrants que fugen desesperats de la misèria crònica, així com de criminals a la recerca de mercats més atractius. Els uns entren per les portes dels aeroports o els peatges de les autopistes, en tant que els altres (és a dir els immigrants il·legals) ho han de fer per les vies més perilloses que permet la, sempre insuficient, vigilància policial. Deixar la porta de casa oberta de bat en bat té això: que entra tot, allò que volem i allò que no.

Davant aquesta nova realitat, ja no té sentit esquinçar-se histèricament les vestimentes o amagar el cap sota l’ala. La desaparició de les fronteres estatals és un fet irreversible que hem d’afrontar amb lucidesa i coratge cívic. Però, encara més, amb honestedat i coherència. No s’hi val, per tant, a demandar, per una banda, mà d’obra barata, precària i submisa en tant que, per l’altra, exigim als poders públics que impedeixin l’arribada d’immigrants. De la mateixa manera que no s’aguanta que, per un costat, mirem a una altra banda quan entra diner negre a cabassos en tant que, per l’altre, reclamem mà de ferro contra el nou crim organitzat que tant ens espanta.

Perquè la qüestió és que, ens agradi o no, si volem una cosa també tindrem l’altra.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 16 maig 2006

14.5.06

L'art de l'impossible


Sempre havia sentit a dir que la política era l’art del possible. I, de tant sentir-ho, confesso que m’ho havia acabat creient. De manera que m’havia acostumat a contemplar els polítics com a uns funambulistes, a vegades extraordinaris, constantment atents al difícil punt d’equilibri damunt un cable sospès entre la terra i el cel.

Entesa així, la política, se’m començava a aparèixer com una feina pròpia de gent extremadament realista, a vegades fins al paroxisme, que procura trobar la via practicable enmig de l’atapeïda boscúria dels interessos diversos. Tant realista, fins i tot, que en algunes ocasions em podien arribar a semblar prosaics, fins i tot curts de mires.

Però no, res d’això. Ara resulta que, la política, no es tracta –com jo havia volgut creure- d’un art difícil que procura equilibri col·lectiu enmig de la inestabilitat dels interessos particulars, sinó més aviat el contrari: s’assemblaria més a un joc de mans consistent en amagar el conill al fons del barret... o era al revés?

Estic, en tot cas, obligat a canviar la meva visió de la política. I si no ho faig, ja em direu com podré arribar a entendre, ara que ha començat la campanya pel referèndum de l’Estatut, que un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em digui, d’una banda, des del Govern del qual segueix formant part, que he de votar que sí perquè és un bon Estatut; i, de l’altra, que no perquè és una enganyifa.

Ara que havia començat a entendre que la política era una feina per a gent realista!

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 9 maig 2006

La societat nuclear


La central nuclear que va iniciar l’era atòmica a Espanya, a Almonazid de Zorita, ahir va deixar de funcionar. Això no impedirà, però, que els residus radioactius que ha acumulat es mantinguin actius durant desenes de milers d’anys.

Així mateix, el 26 d’abril va fer 20 anys de l’accident més greu de la història de la indústria nuclear: el de Txernòbil; que va alliberar a l’atmosfera una radioactivitat equivalent a 200 bombes com la d'Hiroshima i Nagasaki juntes, que va afectar a més de 7 milions de persones, que ha provocat fins al moment més de 165.000 víctimes mortals, i que obliga a 1,8 milions de persones a viure en zones fortament contaminades. Un preu altíssim per l’electricitat que la central va produir durant els seus dos anys i mig de vida, i un accident que va demostrar la potencialitat catastròfica d’aquesta energia.

Malgrat tot, en aquests temps de crisi energètica, en els quals el canvi climàtic derivat de la crema de combustibles fòssils constitueix una greu amenaça sobre el medi ambient, i l’època del petroli barat i abundant ha iniciat ja el seu camí cap a l’extinció, la indústria nuclear inverteix tots els seus esforços i diners en presentar-se davant la societat com l’única opció que permetrà evitar el canvi climàtic i, simultàniament subministrar a les nostres societats energia segura, neta i barata en un futur a mitjà termini.

Ens caldrà, doncs, no oblidar que l’energia nuclear no és renovable i sí perillosa, bruta, nociva per a la salut, molt cara, alimenta la guerra, produeix CO2 i, finalment, és perfectament substituïble per energies més netes, més segures i menys costoses.

I, ho hem de recordar, sobretot, perquè l’envelliment del parc nuclear mundial i una cursa per abaratir els costos ens exposen, actualment, a un accident 25 vegades pitjor que el de Txernòbil.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 2 maig 2006

Arriba la màfia?


Tot fa pensar que no ens hem adonat, encara, de la importància del fenomen del Crim Organitzat Global. Només una dada: d’acord amb els càlculs més prudents, el Producte Criminal Brut, ja supera els 800.000 milions ďeuros anuals, és a dir el 15% del comerç mundial.

Aquest èxit és degut a que, les xarxes globals del crim organitzat, han sabut aprofitar les avantatges competitives pròpies de la nova economia globalitzada; és a dir, d’una banda, uns entorns locals propicis –dominats tradicionalment per les màfies– i, de l’altra, una prodigiosa capacitat per eludir les regulacions nacionals i els burocratitzats procediments de la col·laboració policial internacional.

Però res d’això ens queda tant lluny com ens agradaria. De fa anys, a Catalunya ja s’hi troben les Tríades xineses (dedicades a la immigració il·legal i l’extorsió), les diferents famílies de la Màfia italiana (amb les seves ocupacions tradicionals), els Càrtels colombians (que darrerament han estès les seves activitats a l’atracament de joieries), la Yakuza japonesa (que segueix amb el tràfic de drogues, la prostitució i, darrerament, també la falsificació de rellotges de luxe), la Màfia russa (instal·lada a Catalunya sobretot per a viure-hi i dirigir els seus negocis), els “nigerians” (especialitzats en prostitució), els “albanesos i kosovars” (que prefereixen els robatoris de naus industrials, etcètera.

I és que, per a bé i per a mal, vivim en un món que ja no permet l’aïllament: tot està en contacte amb tot i tot es transvasa constantment d’una banda a l’altra. Els problemes se’ns fan visibles a escala local, és cert, però són globals. Serem capaços d’entendre’ls en la seva nova configuració? I, el que encara ens hauria de preocupar més: hi serem a temps?

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 25 abril 2006

17.4.06

L'excitant circ del trànsit



Em pregunto què més fa falta perquè algú digui, alt i fort, que la matança continuada a les carreteres és una tragèdia que no té solució.

Quants més morts fan falta? Quants més incapacitats de per vida? Quants més drames familiars? Quants més danys? Fins on hem d’arribar? Quin és el límit de tolerància de la nostra societat?

I què més queda per fer? Després del carnet per punts, de les campanyes publicitàries impactants, els radars de control de velocitat o els controls d’alcoholemia... ¿què més s’hi pot fer per tal que sembli que s’hi fa alguna cosa?

Doncs si no ho diu ningú més, ho diré jo: ¡No hi ha solució! ¡No n’hi ha!

I no n’hi ha, ni n’hi haurà, perquè els accidents de trànsit i els morts que causen, i els ferits greus i els danys incommensurables, són, d’una banda, simples efectes col·laterals del gran negoci de la industria i el comerç global de l’automòbil. I, a més, els accidents en sí mateixos també generen uns beneficis immensos a un lucratiu negoci de tractament de la sinistralitat viària.

Però, sobretot, aquest problema no té solució degut a una causa encara més profunda: més que els morts i el sofriment acumulat, dia a dia, allò que ens interessa de debò és tenir el cotxe que més ens agrada, desplaçar-nos allà on volem i quan ens ve bé, a la velocitat que ens dicti l’ansietat, sense estalviar-nos res: beure alcohol, parlar per telèfon o competir amb el conductor que ha gosat avançar-nos. I, per descomptat, que les autoritats no gosin importunar-nos amb limitacions insofribles a la sagrada llibertat de morir i matar en l’excitant circ del trànsit.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 18 abril 2006

El rave per les fulles


Condemnar qualsevol acte de racisme constitueix un gest políticament correcte que, per tant, no requereix gaire esforç. Ben al contrari, declarar-se partidari de qualsevol mena d’agressió racista, pot arribar a ser mereixedor, fins i tot, de persecució legal.

Així com passa amb el terrorisme o la violència de gènere, és molt improbable que l’esquinçament de vestimentes ens serveixi de gaire en la lluita contra el racisme. No cal ser un criminòleg experimentat per entendre que les simples condemnes verbals, per contundents i emfàtiques que siguin, puguin impressionar als autors d’aquests tipus d’accions criminals. Només cal recordar que un dels dos detinguts per la darrera agressió racista a Castellar del Vallès ja havia estat acusat abans, fins a 14 vegades, dels mateixos actes delictius.

No hauria de fer falta dir que, aquestes conductes execrables, han de ser enèrgicament perseguides per la policia i la justícia. De manera que cap agressió racista, no només física sinó també verbal, pugui quedar impune. Així mateix, però, cal assegurar que les actuacions dels organismes públics —en particular la policia– que tenen encomanada la protecció dels ciutadans —sigui quina sigui la seva procedència–, no acabin essent elles mateixes racistes.

Tot plegat, però, essent molt no serà suficient. Si bé és cert que les manifestacions més violentes de racisme venen associades, generalment, a actituds i ideologies feixistes; no hauríem de caure en l’error de considerar el racisme com a un mal que aqueixa només a uns quants intolerants en el si d’una societat majoritàriament acollidora, oberta i solidària.

Si no volem agafar el rave per les fulles, haurem d’entendre aquesta proliferació d’actes de violència racista com a una de les manifestacions, tant extremes com inevitables, d’una societat ferotgement competitiva i insolidària que no sembla deixar lloc per a la diferència i la tolerància.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 11 abril 2006