23.10.05

Desastres ¿naturals?


Els desastres que s’estan produint, ara mateix, a Guatemala i al Pakistan; fa poc, al sud dels Estats Units; i, no fa massa, a les costes de l’oceà Índic no son fets excepcionals ni molt menys imprevisibles.
Ben al contrari, es tracta de catàstrofes anunciades, però que, incomprensiblement, no es prenen seriosament fins que ocorren. O, com deia el meu avi, només ens recordem de santa Bàrbara quan trona.
Malgrat tot, quan es produeix la catàstrofe –ja sigui activada per un terratrèmol, un tsunami o un huracà–, tothom parla de “desastre natural”; és a dir, causat per la Naturalesa i no per l’Home; inevitable, per tant. Res menys cert.
Està clar que els desastres activats per l’acció de fenòmens meteorològics violents (com ara els terratrèmols o les inundacions) se succeeixen com mai: de fet, cada dia se’n produeix un de grans dimensions en algun lloc del món. Però, ¿hi ha desastres naturals o és natural que hi hagi desastres?
L’aparatositat dels fenòmens naturals perillosos no ens haurien de fer perdre de vista que arreu del món, però sobretot a l’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, cada cop són més els éssers humans que es veuen forçats a viure en llocs i en condicions insegures que els fan extremadament vulnerables.
Però no sembla que ens preocupin tant les causes com els efectes; i, ves a saber perquè, fa falta que es produeixi una catàstrofe humanitària de grans dimensions per tal que s’hi aboquin els recursos i la solidaritat que abans no s’han preocupat en evitar-la. I no sempre amb l’eficàcia necessària.
De fet, també ho deia el meu avi: sempre val més prevenir que haver de curar.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 11.10.05