28.11.05

De Kioto a Montreal


Ahir va començar a Montreal la primera conferència dels països signants del protocol de Kioto, el gran pacte mundial -que entrà en vigor el febrer passat – per a frenar l’emissió dels gasos que escalfen l’atmosfera i combatre així el canvi climàtic.
A la cimera es negociaran nous objectius destinats a reduir els gasos hivernacle a partir de l’any 2012. La paradoxa és que les emissions a l’atmosfera revelen que difícilment s’assoliran els primers objectius fixats l’any 1997 a Kioto (que suposaven un retall d’emissions del 5,2% l’any 2012 amb relació al 1990 per a les nacions industrialitzades).
Espanya, justament, és el país industrialitzat que més ha incrementat els gasos hivernacle (un 41,7 % fins el 2003) i és el qui més s’allunya de l’objectiu de Kioto juntament amb Canadà.
Inevitablement es repetiran les crides als Estats Units per tal que s’afegeixi al protocol de Kioto, ja que sense la seva participació els esforços internacionals no serviran de gaire res. Cal recordar que aquest país aporta el 25% de la totalitat dels gasos abocats a l’atmosfera.
L’altra tema clau ho serà la conveniència que les grans economies emergents - Xina, India, Brasil, Mèxic o Sud-àfrica- comencin a contribuir també a aquest objectiu planetari. Actualment, aquest països no estan obligats de reduir l’emissió de gasos, tot i que la seva contribució al canvi climàtic és cada cop major.
Confiem que, a Montreal, no s’oblidi que el canvi climàtic, degut a l’escalfament de la Terra, pot tenir conseqüències nefastes en aquest segle. Segons les previsions, provocarà l’extinció d’algunes espècies vegetals i animals. I l’ésser humà es trobarà amb dificultats cada cop majors.
Els greus episodis recents de tempestes, inundacions i sequeres, sense anar més lluny, no són precisament un bon auguri.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 29 de novembre de 2005

21.11.05

La pau al Mediterrani


10 anys després de la creació del Procés de Barcelona, la capital catalana acollirà, la setmana entrant, l’únic fòrum en el qual israelians, àrabs i europeus es reuneixen regularment: la Cimera Euromediterrània de Caps d’Estat de 35 països de la Unió Europea i el Mediterrani.
La Cimera, que espera la contestació de grups antiglobalització, mobilitzarà 5.700 efectius policials i d’emergències, alhora que constituirà el primer gran esdeveniment internacional que posarà a prova el nou model policial instaurat a Barcelona, ara fa tres setmanes, amb la substitució del Cos Nacional de Policia pels Mossos d’Esquadra.
El resultat del Procés de Barcelona, deu anys després, no resulta però gaire esperançador, ja que enlloc d’avançar cap a la pau i l’estabilitat, no han parat de créixer els conflictes, la inestabilitat i la desigualtat entre el Nord i el Sud. Tot plegat amb unes conseqüències dramàtiques, sobretot per als pobles del Sud: empobriment progressiu, emigració massiva, fam, repressió, pandèmies.
És per això que destacades personalitats, entre elles Federico Mayor Zaragoza o José Saramago, s’han pronunciat a favor que la Cimera abordi tres qüestions clau:
Primera: La pressió de la Unió Europea als governs de la riba Sud cap a una veritable transició democràtica i el ple respecte als Drets Humans.
Segona: Una modificació de l’actual política de cooperació i comerç entre Nord i Sud que garanteixi un desenvolupament sostenible de les economies del Sud.
Tercera: Un canvi essencial en les polítiques d’immigració de la Unió Europea, basades fins ara en la contenció i la repressió.
En tot cas, la setmana entrant, a Barcelona, dins i fora del lloc de reunió de la Cimera, hi haurà una oportunitat per a la pau.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 22 de novembre de 2005

16.11.05

Els Drets Humans, un projecte fallit


Els Drets Humans són un projecte lloable però fallit.
La proclamació dels Drets Humans constitueix, de fet, un recordatori constant de la distància abismal que separa la realitat del desig.
El cert és que, després de segles de progrés científic i tecnològic, la major part de la Humanitat no té més horitzó que una vida curta i fosca, plena de penalitats, sense accés a l’aigua i els aliments indispensables, carent d’un sostre digne, exposada a malalties terribles i a tota mena de violències i calamitats.
No és millor, però, la situació de la llibertat. Pensar, expressar, viatjar o bé associar-se lliurement són, per a la major part dels éssers humans, una realitat simplement inabastable.
Però ens podria quedar l’esperança de veure-ho, tot plegat, com un procés, tot i que lent i dificultós, ben encaminat. Malauradament, no sembla que vagi per aquí.
En realitat, els Drets Humans, són un projecte fallit, sobretot, perquè els qui els proclamen no se’ls creuen. I ja se sap què passa quan es predica allò que no es fa: es perd la credibilitat.
Els països que enarboren la senyera dels Drets Humans, de fet els més poderosos, no ho fan precisament amb l’exemple. Els Estats Units, tant com la Unió Europea, no deixen de desmentir amb els seus actes allò que proclamen emfàticament en els discursos. De tal manera que, finalment, els Drets Humans acaben no essent ni drets ni humans, en la mesura que no són realment universals.
¿Com s’explica, sinó, que se n’exigeixi la seva aplicació a uns països i no a uns altres? I, ¿per què, posem per cas, la Xina hauria de complir allò que no compleixen altres països com ara Israel, l’Aràbia Saudita o el Pakistan?
Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 15 .11.2005

L'explosió anunciada


Els esclats de violència social, gairebé sempre, ens agafen distrets; i, degut a això, ens inquieten i, si ens són propers, ens espanten. Malgrat tot, gairebé mai, la violència social és gratuïta.
De fet, no té cap misteri: durant dècades, als barris perifèrics de les grans ciutats franceses –com aquell qui amaga la brutícia sota la catifa-, s’hi ha anat apilonant els exclosos de la societat de l’opulència. En aquests guetos, milions de joves, nascuts a la terra de la Llibertat, la Fraternitat i la Igualtat, amb pares o avis procedents sobretot del nord d’Àfrica, despietadament foragitats pel Mercat i ignorats per l’Estat, irremeiablement desesperançats, no han pogut sinó acabar sentint-se estranys a casa seva. N’hi hagut prou, doncs, amb una espurna per encendre el polvorí.
I quan el polvorí s’ha encès, el Govern francès no ha dubtat en respondre de la pitjor manera possible: és a dir, posant-hi més llenya al foc. De manera que, els carrers que no coneixen la presència protectora de les patrulles policials, de cop s’han vist envaïts militarment per les poc amigables Companyies Republicanes de Seguretat, en tant que el Ministre de l’Interior, el populista Sarkozy, no se n’estava d’avivar el conflicte amb declaracions i actituds més pròpies d’un lepenista marsellès que no pas del responsable de la seguretat de tots els francesos.
Com diu la saviesa popular, qui sembra vents recull tempestes. I, en el cas que ens ocupa, qui genera conflictes provoca violències. El problema és que la violència, a diferència del conflicte, no s’avé a raons, és imprevisible i contagiosa: se sap quan comença però no com ni quan acaba.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 8.11.2005

Una societat ben estranya


La nostra, és una societat estranya. Som addictes al risc, però temem la mort i, per tant, volem l’impossible, és a dir viure arriscadament però amb la seguretat que no ens passarà res.
Som addictes al risc. Si algú en dubte, és que no surt a les carreteres o als carrers de la seva ciutat. Però no només. Festegem amb el risc a totes hores, a vegades conscientment (quan, per divertiment, ens tirem d’un pont lligats a una corda elàstica) i, a vegades, inconscientment (en la mesura, posem per cas, que respirem, bevem i mengem en un ambient cada cop més contaminat). I encara més, per què, de fet, no hi ha avenç científic i tecnològic –fins i tot el més beneficiós– que no generi, alhora, un nou risc. No ens hauria d’estranyar, doncs, que la nostra era hagi estat batejada, per alguns dels més notables sociòlegs, com la societat del risc.
Però, vet aquí, que també temem la mort. Ara que hem allargat l’esperança de vida, que disposem de tecnologies mèdiques ultrasofisticades i de tota mena d’artilugis per a entretenir-nos; just ara, en aquesta societat de l’opulència, ens resistim –ingènuament però amb tenacitat– a l’únic fet cert de la nostra existència: la mort. De la mort no en volem saber res; o, més ben dit, només ens interessa la forma d’eludir-la o, si més no, de retardar-la.
La nostra, és doncs una societat ben estranya; formada per individus que, d’una banda, no volem renunciar a l’excitació que ens proporciona una existència arriscada; però que, de l’altra, vivim amb una por creixent a la mort inevitable. Ve a ser com si amb una cama anéssim cap el perill i amb l’altra ens en volguéssim apartar. Una estratègia, de totes totes, inviable.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 1.11.2005

Seguretat a la Xarxa


L’anomenada societat de la informació ha vingut a transformar les relacions socials d’una forma incontestable.
L’expansió, accelerada i espectacular, d’aquesta societat de la informació suposa, per a una part de la població mundial, una millora de la qualitat de vida; però, alhora, obre la porta a noves formes de criminalitat.
Així, el risc d’intercepció de les comunicacions és major quant més avançats i accessibles són els programes informàtics que ho permeten; així com la utilització de targetes de crèdit capturades a la xarxa; o el sabotatge d’aparells informàtics bàsics per al treball quotidià; i un llarg etcètera que podria acabar per fer-nos pensar que els perjudicis, d’aquest conjunt d’innovacions tecnològiques, poden arribar a ser més grans que no pas les avantatges.
Una de les formes més inquietants de criminalitat informàtica ho és el ciberterrorisme.
Entre les seves amenaces, s’hi poden trobar, per exemple, la manipulació remota dels sistemes de control aeris, causant així accidents múltiples; o l’alteració dels components químics de productes farmacèutics en les cadenes de fabricació.
Amb tot, ni una lluita jurídica i policial efectiva a escala internacional, contra les distintes manifestacions de cibercrim, ens podria aportar una seguretat sostenible.
Bàsicament, perquè no pot arribar al nucli de la qüestió: vivim una etapa de l’evolució humana que està marcada per un desequilibri profund entre, d’una banda, la velocitat de la revolució tecnològica i, de l’altra, la lentitud en la transformació de la consciència humana que se n’ha de servir d’aquests artilugis.
De manera que, aquest desequilibri evolutiu s’ha convertit en la primera i més inquietant de les amenaces a les quals ha de fer front la Humanitat en aquest inici de mil·lenni.
Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 25.10.2005

Mossos d'Esquadra: la fase crucial


A punt d’abordar el desplegament a la ciutat de Barcelona, el procés de creació dels Mossos d’Esquadra ha arribat a la seva fase crucial. I són moltes les raons per les quals ara ja no s’hi val a fallar. Fins ara, el desplegament ha cobert la màxima superfície de Catalunya però la mínima població; ara es tracta de cobrir, de cop, la màxima població concentrada en la mínima superfície i amb la consegüent densitat conflictiva. Amb l’afegit, no gens menyspreable, que es tracta de la capital política del país i un dels destins turístics de referència a nivell mundial.
Però no només. En els darrers vint-i-cinc anys, els canvis econòmics i socials han estat enormes i, no pas menys, les transformacions experimentades per la delinqüència i la inseguretat ciutadana. Consegüentment, les demandes socials de seguretat no han parat de créixer, tant pel que fa a la seva extensió com a la intensitat.
No es tracta, aparentment, del millor moment per a dur a terme, amb la necessària tranquil·litat, la fase principal d’una mutació tant important com inusual en el sistema de seguretat pública. Però les coses han anat així. I, també és cert, que podien haver anat d’una altra manera, si en el seu moment s’hagués optat per un altre dels possibles models que hi havia disponibles. Però això ja no ve al cas: ara, tots, és a dir el conjunt de la societat catalana i, per tant, les administracions i, sens dubte, els partits polítics, però també els col·lectius professionals, estem obligats a fer tot allò que calgui per tal que el desplegament dels Mossos d’Esquadra es completi bé, molt bé.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 18.10.2005