21.12.05

Una guerra incerta


Sempre que es desarticula una cèl·lula terrorista em queda un regust agredolç. Això mateix m’ocorre quan s’anuncia una operació antidroga culminada amb èxit. I és que, tant en un cas com en l’altre, hi ha motius per pensar que l’acció policial –considerada globalment- no arriba, sinó, a desbaratar una ínfima part de cada un d’aquests fenòmens criminals.

Això vol dir que, de l’arbre del terrorisme, de tant en tant, ara aquí i després allà, amb sort, en podem algunes branques. No se’ns oblidi, però, que les arrels queden intactes. I no només; perquè allò que es poda torna a créixer i, gairebé sempre, amb més vigor.

Aquests són, justament, els límits propis d’una estratègia antiterrorista limitada a l’acció policial i militar. De manera que aquests èxits parcials tenen el perill de fer-nos creure que la lluita va pel bon camí i que, per tant, allò que ens cal és, simplement, prosseguir-la, d’una forma tan enèrgica com irreflexiva, fins al final.

Malauradament, res permet pensar que les coses siguin tan senzilles. De fet, cap organisme internacional, inclòs les Nacions Unides, ha aconseguit ni tant sols definir què és el “terrorisme”. La qual cosa significa que, fet i fet, no sabem contra què lluitem; és a dir, on comença i on acaba el fenomen terrorista, d’on sorgeix i d’on s’alimenta i, finalment, què pretén exactament.

En aquestes condicions d’incertesa bàsica, la lluita policial i militar contra el terrorisme, ni que sigui amb els màxims poders i amb els millors recursos legals i tecnològics disponibles, sembla condemnada a obtenir l’eficàcia pròpia dels pals de cec.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 20 de desembre de 2005

12.12.05

Mentirem


La guerra global contra el terrorisme, encetada pels Estats Units després de l’11 de setembre de 2001, va començar amb un avís per a navegants: “mentirem”, va anunciar amb tota cruesa un general del Pentàgon.

I no es tractava, precisament, d’una sortida de to d’un funcionari exaltat. Només cal rellegir les declaracions dels mandataris nord-americans, en els darrers mesos del 2001, incloses les del president Bush, per advertir que l’estratègia escollida per lluitar contra el nou enemic estaria basada no només en la mentida sinó també en el secret, en el menyspreu de les lleis internacionals i en la impunitat acordada per al personal al servei de l’Administració dels Estats Units.

No calia ser un profeta per pronosticar el resultat de la combinació letal formada pel secret, la mentida, el menyspreu a les lleis i la impunitat: Guantánamo; és a dir, un munt de presons secretes arreu del món, la pràctica generalitzada de la tortura, l’ampliació dels poders acordats a la CIA i, per damunt de tot, l’establiment d’un principi bàsic que hauria de regir, a partir d’aleshores, la nova guerra global: tot val en la lluita contra el terrorisme.
No cal dir que, un cop més, Europa va quedar al lloc que li pertoca a l’escena internacional: és a dir, fora de joc.

Em pregunto, doncs, a què ve ara l’escàndol provocat per la successió d’informacions que confirmen allò que ja sabíem: primer, l’ús de la tortura; després, l’existència de presons secretes a diferents països europeus; i, ara mateix, la utilització d’aeroports europeus –entre ells, Tenerife, Palma de Mallorca i Barcelona- per a les escales de vols de la CIA dedicats a transportar detinguts.

Ens havien avisat.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 12 de desembre de 2005