21.12.05

Una guerra incerta


Sempre que es desarticula una cèl·lula terrorista em queda un regust agredolç. Això mateix m’ocorre quan s’anuncia una operació antidroga culminada amb èxit. I és que, tant en un cas com en l’altre, hi ha motius per pensar que l’acció policial –considerada globalment- no arriba, sinó, a desbaratar una ínfima part de cada un d’aquests fenòmens criminals.

Això vol dir que, de l’arbre del terrorisme, de tant en tant, ara aquí i després allà, amb sort, en podem algunes branques. No se’ns oblidi, però, que les arrels queden intactes. I no només; perquè allò que es poda torna a créixer i, gairebé sempre, amb més vigor.

Aquests són, justament, els límits propis d’una estratègia antiterrorista limitada a l’acció policial i militar. De manera que aquests èxits parcials tenen el perill de fer-nos creure que la lluita va pel bon camí i que, per tant, allò que ens cal és, simplement, prosseguir-la, d’una forma tan enèrgica com irreflexiva, fins al final.

Malauradament, res permet pensar que les coses siguin tan senzilles. De fet, cap organisme internacional, inclòs les Nacions Unides, ha aconseguit ni tant sols definir què és el “terrorisme”. La qual cosa significa que, fet i fet, no sabem contra què lluitem; és a dir, on comença i on acaba el fenomen terrorista, d’on sorgeix i d’on s’alimenta i, finalment, què pretén exactament.

En aquestes condicions d’incertesa bàsica, la lluita policial i militar contra el terrorisme, ni que sigui amb els màxims poders i amb els millors recursos legals i tecnològics disponibles, sembla condemnada a obtenir l’eficàcia pròpia dels pals de cec.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 20 de desembre de 2005

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home