30.1.06

Entre el plaer i el perill


Fa tot just un mes de l’entrada en vigor de les noves normes que pretenen restringir el consum de tabac al nostre país. És massa aviat, està clar, per fer-ne un balanç equànime dels resultats obtinguts. Però sempre és un bon moment per a dedicar-hi una reflexió.

Ens podríem preguntar, legítimament, si és just que l’Estat reguli restrictivament la venda i el consum de tabac. Si bé és cert que, fumar, no és l’única forma d’addicció, sí que és la més estesa i la més letal del món. A més, i a diferència del consum d’alcohol, no hi ha precaucions que puguin eliminar el perill que comporta l’hàbit de fumar: les cigarretes són perills mortals quan es consumeixen, simplement, de la forma que està prevista.

Aquesta pràctica massiva, convertida en autèntica epidèmia, constitueix sens dubte un importantíssim problema de salut pública. Potser seria més pertinent, per tant, preguntar-nos ¿per què ha tard tant l’Estat a restringir una pràctica tan perillosa per a la salut, no només dels fumadors, sinó de tota la població?

Com no podia ser d’altra manera, aquesta regulació estatal del consum de tabac, havia de topar amb un primer i no pas menyspreable obstacle: la resistència de molts fumadors que consideren vulnerat el seu dret a gestionar, com un afer estrictament individual, la pròpia salut.Es posa de manifest, d’aquesta forma, un dels elements bàsics de la nostra civilització: el conflicte irresolt entre, d’una banda, l’ànsia insaciable de satisfer plaers efímers i, de l’altra, la preocupació creixent pels riscos per a la salut que se’n deriven d’aquesta peculiar forma de vida.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 31 gener 2006

23.1.06

Un acord per a la convivència


Tot fa pensar que la negociació de l’Estatut està arribant, finalment, a bon port. Quan això es produeixi, tindrem motius suficients, tant a Catalunya com a Espanya, per celebrar-ho de debò.
No desconec que el problema de fons ve de lluny i que, a ben segur, no s’esgotarà amb l’aprovació del nou Estatut. Tot i això, val a dir que l’encaix de Catalunya en l’Espanya democràtica ha estat, des de la transició, una qüestió agafada amb pinces que demanava a crits una reconsideració en profunditat.

Siguin quins siguin els termes finals del text, estic convençut que el nou Estatut —sorgit d’un ampli acord polític– tindrà importants efectes benèfics en la nostra vida col·lectiva. En voldria destacar dos.

Un bon Estatut d’Autonomia de Catalunya obrirà la porta a l’articulació d’una Espanya realment plural, en la qual hi puguin conviure llengües i cultures diverses. Confesso que mai he sabut, ben bé, què era Espanya; però sí estic segur d’allò que no és: Espanya no és una realitat uniforme que es pugui expressar en una sola veu. Que en el seu sí hi hagi vàries llengües no constitueix, per tant, un fet accidental sinó essencial, en tant que reflecteix la coexistència, en un mateix territori, de cultures diverses que han d’aprendre, necessàriament, a conviure en la complementarietat i en el respecte mutu.

Per tant, un bon acord de convivència entre cultures diverses, que s’expressen a través de llengües pròpies, ens ajudarà a entendre la necessitat apressant —que tenim a Catalunya i a Espanya tant com a la resta d’Europa– d’incloure en aquest nou marc de convivència multicultural la diversitat religiosa, cultural i lingüística aportada pel fenomen de la immigració.

No hauríem, doncs, de desaprofitar l’oportunitat que ens brinda aquest esperat acord per a la convivència.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 24 de gener de 2006

16.1.06

La grip aviària, entre el risc i la temeritat


La grip aviària no és una malaltia nova. No obstant, els brots actuals són els més greus que s’han declarat mai. L’agent causal, el virus H5N1, és un virus especialment tenaç. Mai abans s’havien trobat tants països afectats simultàniament amb tantes aus mortes. Tot i la mort o destrucció d’uns 150 milions d’aus, el virus es considera ja endèmic. Aquesta és la preocupació que ha fet reunir, avui a Pequin, al Govern Xinès, la Unió Europea i el Banc Mundial

La persistència i la dispersió d’aquest virus en poblacions d’aviram suposen dos riscos principals per a la salut humana:

El primer és que la infecció en aus passi a humans i doni lloc a una malaltia greu. En el brot actual, més del 50% dels afectats han mort.

El segon risc, encara més greu, és que el virus es pugui transmetre de persona a persona i amb una gran facilitat. Això és el que podria donar lloc a la tan temuda pandèmia de la grip. I que hi hagi malaltia en humans depèn del fet que el virus segueixi circulant en aus, situació que pot durar anys.

El més inquietant, però, és que la ciència no pot predir quan es produirà aquesta mutació que facilitaria la transmissió de persona a persona, i ni tan sols si això arribarà a passar. I, a més, si bé existeix una vacuna per a les aus, encara no n’hi ha per als humans, ja que fins que no canviï no podrem saber com serà aquest virus.

Allò que sí sabíem, i de fa temps, és que l’expansió mundial de les granges d’engreix —industrial i massificat– de pollastres ha vingut a agreujar enormement el risc de pandèmia de la grip aviària. Però, de santa Bàrbara, ja se sap que ens en recordem només quan trona.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 17 de gener de 2006

9.1.06

La ruleta russa


La mort, ahir, del pilot australià de 31 anys no és un fet insòlit en el rally Dakar, ja que amb ell són 47 les víctimes mortals d’aquesta arriscada prova esportiva. Periodistes, tècnics, metges i espectadors han mort en les diferents edicions d’aquest rally, que és definit —pels seus organitzadors– com un “esdeveniment extrem”.

En aquesta edició, justament, s’hi presentaven dues novetats significatives. La primera és que s’han reforçat les mesures de seguretat. La segona, que s’hi ha incorporat un nou patrocinador principal: una casa d’apostes. Res ens hauria anat millor per a entendre com funciona el risc a la nostra societat. És a dir, d’una banda, emprenem constantment tota mena d’activitats encaminades a procurar-nos ja sigui poder, riqueses o plaer; en tant que, de l’altra, ens exposem —fins i tot de forma temerària– als més diversos perills que es troben associats a aquestes empreses agosarades. De manera que, d’acord amb la llei que regeix la ruleta russa, la possibilitat que el risc es materialitzi en desastre la deixem, fatalment, a mans del càlcul de probabilitats.

Malgrat tot, el risc no sempre s’assumeix voluntàriament. En molts casos, accions empreses en un punt del planeta imposen riscos a poblacions que viuen a milers de quilòmetres de distància; aquest seria el cas, per exemple, del risc d’accident nuclear. D’això, precisament, on en saben molt és a l’Àfrica; un continent que, a l’era de la globalització, sembla haver-se convertit en l’abocador de tots els mals de la nostra civilització.

D'aquesta manera, entre Lisboa i Dakar, més enllà dels 9.000 quilòmetres d’aventura, hi ha la immensitat que separa, a una banda, el risc assumit esportivament i, a l’altra, el desastre permanent com a tot horitzó possible.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 10 de gener de 2006

3.1.06

La gran obscenitat


L’accident d’automòbil ja és la primera causa externa de mort a nivell mundial; i la que més morts provoca entre els joves compresos entre els 16 i els 35 anys.

Així mateix, les previsions indiquen que, a l’any 2020, l’atenció a les víctimes d’accidents de trànsit podria arribar a consumir el 25 per cent de tots els recursos sanitaris mundials, condicionant severament la viabilitat financera de les polítiques globals de salut.

Es fa difícil, doncs, seguir contemplant els accidents d’automòbil com un efecte col·lateral del progrés. Cada cop més, se’ns apareix com a una peça insubstituïble del desenvolupament descomunal de la indústria automobilística; ja que resulta que la prosperitat de la indústria de l’automòbil depèn, justament, de l’augment simultani i constant dels tres factors que causen els accidents, és a dir, de la venda de més automòbils, més grans i més potents.

30 milions de morts i centenars de milions de ferits, una bona part d’aquests discapacitats per vida, és el balanç de la “seguretat viària” en el segle XX. Primordialment, perquè no té per objecte frenar el creixement incontrolat del número d’automòbils, de la seva massa i de la seva potència.

D’aquesta manera, les polítiques de seguretat viària, en lloc de centrar-se en l'eliminació dels perills que produeix l’automòbil, s’ocupa en fer-nos tolerable la inseguretat que el seu ús massiu ens genera i, d’aquesta manera, frena la possibilitat que acabem per qüestionar políticament el cost insostenible per a la societat (no només en morts i incapacitats permanents, sinó també en degradació del medi ambient i en ocupació abusiva de l’espai públic) del desenvolupament incessant i sense límits de la indústria automobilística.

Comentari de Jaume Curbet a Ona Catalana, 3 de gener de 2006