27.2.06

Aquell esport que un dia havia estat el futbol


El futbol es pot considerar ja com un dels fenòmens socials més importants del segle XX. La seva capacitat de despertar sentiments, passions, alegries, tristeses, guerres, i festa, no coneix fronteres. De fet, totes les antigues i més primàries passions humanes semblen haver-hi trobat un lloc idoni d’expressió als camps de futbol.

Actualment, a la Lliga espanyola, tots els equips de primera i segona divisió disposen del seu propi grup d’ultres, els quals comparteixen entre si una filiació ideològica neonazi i uns comportaments violents i racistes. Excepcionalment, l’Extremadura, l’Alabès, el Numància i el Rayo són els únics clubs que se’n salven, ara per ara, d’aquest fenomen que sembla anar-se convertint en una plaga.

A més, el futbol ha adquirit un significat molt rellevant com a negoci. De manera que la gran quantitat de diner que es mou entorn al futbol estableix una agenda en la qual no sempre hi té prioritat el refús efectiu dels comportaments violents, tant al terreny de joc com a la grada, així com a la premsa esportiva i, en definitiva, a l’entorn econòmic i social que envolta la competició.

Aquesta confluència explosiva de passions i interessos explica, en bona mesura, que els actes violents, xenòfobs i racistes se segueixin produint als camps de futbol, no només a Europa, sinó a la resta del món. I res fa pensar que, almenys a curt termini, aquesta mescla incendiària deixi d’alimentar el foc que consumeix, diumenge rere diumenge, a cada estadi, aquell esport que un dia havia estat el futbol.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 28 febrer 2006

21.2.06

La pau, l'únic camí possible


La pau, ni al País Basc ni enlloc, no es pot imposar. No admet, la pau, ni vencedors ni vençuts. Perquè si n’hi ha, de vencedors i vençuts, aleshores no s’haurà fet la pau, sinó tant sols una treva. I les treves, ja se sap, duren el que duren. Però, tard o d’hora, els ressentiments, només momentàniament soterrats, acaben esclatant de nou, per una banda o l’altre. És justament per això que l’espiral perversa de la violència sembla no tenir aturador.

La pau, doncs, no té res a veure amb la venjança. Justament al contrari, la pau només és possible quan s’atura el desig de venjança. No cal insistir en un fet ben comprensible: el dolor de les víctimes. Per descomptat, les víctimes tenen dret a ser ateses, compreses i a rebre les degudes reparacions. En el cas de les víctimes d’ETA això és, justament, el que venen fent els diferents governs de la democràcia. I si es pot fer més o millor, aleshores, caldrà fer-ho. Tot té, però, un límit i, en aquest cas, al meu entendre si més no, es troba just en el punt d’intersecció entre, d’una banda, el legítim dret de les víctimes a ser ateses degudament i, de l’altra, el no menys legítim dret del conjunt de la societat –que inclou les pròpies víctimes, però també a les properes generacions- a trobar, entre tots, una pau profunda i duradora.

Mai i enlloc, la pau autèntica, la que no deixa vencedors ni vençuts, no ha estat un camí fàcil. En tot cas, però, la pau és l’únic camí possible.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 21 febrer 2006

13.2.06

La democràcia, amb sang entra















Les poblacions que disposen d’una força pública eficaç construeixen societats obertes i integrades en les quals hi predominen les conductes de cooperació. Ben al contrari, quan no hi ha força pública, els individus se senten insegurs, es tornen desconfiats i les seves relacions socials s’empobreixen.

Aquesta és la conclusió a que ha arribat una investigació, donada a conèixer fa poques setmanes per una prestigiosa revista científica, que ha analitzat la influència dels individus que exerceixen de policies en l’organització d’una societat de primats.

De fet, l’ús imparcial de la força per a resoldre conflictes només es pot trobar en un reduït nombre d’espècies, inclosos els humans. En moltes altres espècies animals s’hi ha observat un ús parcial de la força: és a dir, qui intervé en els conflictes ho fa a favor d’un bàndol o l’altre; de manera que no actua com a força pública al servei de la comunitat sinó com a un fatxenda que persegueix el seu interès particular.

D’aquí ve la importància que té per a les societats humanes la disponibilitat d’una força pública que li garanteixi, en tot moment, la protecció dels indefensos, la vigència efectiva de la llei i, en definitiva, el manteniment de la convivència.

Així doncs, després de contemplar la gravació de la pallissa brutal perpetrada a uns joves indefensos per uns soldats britànics a l’Iraq —i amb el record fresc de les tortures, també impúdicament escenificades davant les càmeres, practicades tant per les tropes nord-americanes com per la nova policia instaurada pels ocupants–, em pregunto què en deuen pensar els iraquians d’aquesta democràcia que els hi estan implantant, a sang i foc, les tropes estrangeres.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 14 febrer 2006

7.2.06

Una situació inquietant


Les protestes per les caricatures del profeta Mahoma –que han estat considerades ofensives per la comunitat musulmana i que van ser publicades inicialment en un diari conservador danès el passat 30 de setembre i reproduïdes després per una revista noruega i per mitjans de diversos països europeus-, van agafar un caire violent amb l’incendi de legacions diplomàtiques escandinaves a Damasc i Beirut durant el passat cap de setmana i ara semblen estendre’s, sense fre aparent, a la resta de països musulmans.

Es tracta, ben segur, d’un conflicte entorn a la llibertat d’expressió i, més particularment, dels seus límits. I el debat, no necessàriament tranquil, només acaba de començar. Diumenge passat, l’organització Lliga Àrab Europea va reaccionar a la publicació de les caricatures de Mahoma amb la publicació, a la seva pàgina web, d’un dibuix d’Hitler al llit amb Anna Frank, i d’un altre que qüestiona l’holocaust dels jueus. El debat, doncs, sobre els límits de la llibertat d’expressió el tenim ben servit. No m’atreviria, però, a aventurar quan i, sobretot, com pot acabar aquesta polèmica encetada pel diari conservador danès.

Podria semblar, també, almenys des de la perspectiva europea, que tot plegat es redueix a una confrontació entre civilització i fanatisme retrògrad; o, en d’altres paraules, entre tolerància i fonamentalisme. En aquest sentit, les reaccions violentes, als països musulmans, que estan acaparant l’atenció dels mitjans de comunicació, vindrien a demostrar, per sí mateixes, la indiscutible superioritat de la posició europea.

No sé si ens trobem enmig d’un xoc de civilitzacions; però sí em sembla que es fa evident el profund desconeixement, i la consegüent incomprensió, existent entre uns i altres. I aquesta sí és una situació inquietant, de la qual no en podem esperar més que desgràcies.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 7 febrer 2006