21.2.06

La pau, l'únic camí possible


La pau, ni al País Basc ni enlloc, no es pot imposar. No admet, la pau, ni vencedors ni vençuts. Perquè si n’hi ha, de vencedors i vençuts, aleshores no s’haurà fet la pau, sinó tant sols una treva. I les treves, ja se sap, duren el que duren. Però, tard o d’hora, els ressentiments, només momentàniament soterrats, acaben esclatant de nou, per una banda o l’altre. És justament per això que l’espiral perversa de la violència sembla no tenir aturador.

La pau, doncs, no té res a veure amb la venjança. Justament al contrari, la pau només és possible quan s’atura el desig de venjança. No cal insistir en un fet ben comprensible: el dolor de les víctimes. Per descomptat, les víctimes tenen dret a ser ateses, compreses i a rebre les degudes reparacions. En el cas de les víctimes d’ETA això és, justament, el que venen fent els diferents governs de la democràcia. I si es pot fer més o millor, aleshores, caldrà fer-ho. Tot té, però, un límit i, en aquest cas, al meu entendre si més no, es troba just en el punt d’intersecció entre, d’una banda, el legítim dret de les víctimes a ser ateses degudament i, de l’altra, el no menys legítim dret del conjunt de la societat –que inclou les pròpies víctimes, però també a les properes generacions- a trobar, entre tots, una pau profunda i duradora.

Mai i enlloc, la pau autèntica, la que no deixa vencedors ni vençuts, no ha estat un camí fàcil. En tot cas, però, la pau és l’únic camí possible.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 21 febrer 2006

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home