27.3.06

Patriotisme ben entès


«No hi ha un camí per a la pau, la pau és el camí.»
Gandhi

No ens hauria de passar per alt la transcendència que té la trobada, avui a Madrid, entre el president del govern espanyol i el líder de l’oposició. Hi ha en joc, ni més ni menys, que el procés de pau a Euskadi. I, en tot procés de pau, les primeres passes són decisives per al resultat final.

Fins ara, i en allò que en podem saber, els signes són esperançadors. En destaquen, al meu parer, dos.

En primer lloc, l’actitud del govern Zapatero. D’ençà la seva victòria electoral, ha estat exemplar la discreció amb que s’ha dut a bon terme una negociació que —tot i que, naturalment, en desconeguem els detalls– és indubtable que s’ha produït i que, ben segur, ha resultat particularment dura i difícil. Sobretot, si es té en compte que —mentrestant– no només no ha cessat la lluita policial i judicial contra ETA sinó que, fins i tot, n’han augmentat els seus resultats, tant pel que fa als detinguts com al desarborament de les seves estructures a banda i banda de la frontera.

El segon signe esperançador és l’anunci d’alto al foc permanent fet per ETA la setmana passada. Fins fa ben poc, resultava simplement inimaginable que l’organització terrorista pogués fer un anunci d’aquestes característiques i, encara menys, en els termes tan extremadament mesurats amb que ho ha fet.

Ara cal, doncs, aprofitar aquesta oportunitat colossal que s’ha obert per a la pau. I els primers que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies són els dos principals partits. Per a poder-ho fer, està clar, hauran de demostrar en els fets allò que no es cansen de fer-ne ostentació: és a dir, el seu patriotisme.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 28 març 2006

21.3.06

Ni mandra ni por


No deixa de ser significatiu que, les autoritats competents, hagin coincidit a lamentar la dificultat que suposa identificar qui són els organitzadors de convocatòries com ara el darrer 'botellón' de Barcelona.

El primer, i no pas petit, dels problemes que han d’afrontar —el Departament d’Interior i l’Ajuntament de Barcelona– té a veure amb un dels canvis tecnològics i socials més extraordinaris que estem vivint: l’expansió incessant de l’ús dels telèfons mòbils i, en particular, de les possibilitats que ofereix la difusió massiva de missatges SMS.

No és aquest el primer cas, ni molt probablement el darrer, en que aquesta nova forma de comunicació social —tant estesa entre els joves– ve a posar en evidència l’eficàcia dels instruments de què disposa la policia per tal d’anticipar-se a situacions conflictives i poder, d’aquesta forma, adoptar mesures preventives que permetin garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i, en particular, minimitzar les possibles agressions contra les persones i els béns públics i privats.

Amb tot, no és aquest ni l’únic ni potser el més important dels reptes que ens planteja aquesta situació. Ben segur que aniria bé conèixer qui organitza aquestes concentracions, i amb quin propòsit ho fa. També, està clar, és feina de la policia identificar i posar a disposició de la justícia aquells que aprofiten aquestes circumstàncies per cometre actes vandàlics. En cap cas, però, hauríem de caure en el parany de reduir-ho a una qüestió d’ordre públic. Ho és, però no només.

Les solucions no es troben a les branques sinó a les arrels. Per tant, no ens hauria de fer ni mandra ni por esforçar-nos per comprendre les noves realitats que, no pas sense conflictivitat, estan emergint a través d’aquests medis, sovint desconcertants, d’expressió social.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 21 de març de 2006

13.3.06

Ni incoherents, ni inconstants


Avui fa dos anys, unes eleccions democràtiques van enviar a l’oposició un partit que no havia dubtat en mentir per tal d’aconseguir els seus propòsits. No cal recordar que, tres dies abans, Madrid havia estat l’escenari dantesc d’un terrible atemptat. Des del primer moment, el govern del Partit Popular en va atribuir categòricament l’autoria a ETA. Aquest error temerari podia haver quedat només en això —és a dir, en un error– si no fos que aquesta versió ha estat mantinguda d’aleshores ençà amb la persistència inquietant dels qui creuen que tot val en la lluita pel poder.

No hi fa res que, des de les primeres hores de l’atemptat, la policia ja trobés les pistes que ben aviat van conduir a confirmar que es tractava d’un atemptat terrorista perpetrat per fonamentalistes islamistes i sense la més mínima connexió amb ETA. Com, tampoc ha volgut aprofitar, el Partit Popular, l’oportunitat que li oferia, dos anys més tard, la conclusió de la més important investigació policial i judicial realitzada a Espanya, per tal d’ajustar la seva versió temerària de primera hora a la realitat inequívoca dels fets provats.

Res d’això, però, ens hauria de sorprendre. Sobretot si no hem oblidat que, en els primers dies que van seguir als atemptats de Nova York i Washington, l’onze de setembre de 2001, el president dels Estats Units va anunciar al món, amb tota claredat, que la seva guerra contra el terrorisme inclouria no només el secret sinó, també, la mentida. I això és el que no han deixat de fer, d’aleshores ençà, tant ell com els seus acòlits celtibèrics, amb una aplicació digna, ben segur, d’una millor causa. No els podrem acusar, però, ni d’incoherència, ni d’inconstància.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 14 de març de 2006

La violència incòmode


Amb molta més freqüència de la que voldríem, ens desvetllen notícies aterridores que ens parlen de pares que maltracten els fills, de fills que maltracten els pares, de marits que maltracten les dones o d’alumnes que maltracten els professors. Ja res ni ningú sembla quedar al marge de la disseminació de la violència en la nostra societat.

Aquesta proliferació d’episodis violents, tant a la llar com a l’escola, tenen una cosa en comú: ens resulten particularment incòmodes i, fins i tot, inquietants. Perquè, de fet, la nostra societat està basada en la voluntat d’excloure la violència de les relacions socials i, ben especialment, de les relacions que configuren el nucli mateix de la nostra convivència; és a dir, la família i l’escola.

La violència, en realitat, ens havíem acostumat a veure-la com a un fenomen aterridor però llunyà: sempre cosa d’altres, sempre com a atribut característic d’ètnies i cultures llunyanes i ben diferents de nosaltres. I després de tant esforç per allunyar la violència de la nostra societat, ara resulta que només l’havíem amagat sota l’estora. Amb una virulència desconcertant ens esclata, un cop i un altre, als carrers i als estadis, a l’escola i a la llar.

Desmentint, doncs, el nostre optimisme col·lectiu, la violència ha resultat ser alguna cosa més perillosa que no pas un virus arribat de terres llunyanes i del qual ens en poguéssim protegir amb una simple vacuna. La violència, malauradament, no es tracta d’un anacronisme reservat a les tribus menys desenvolupades; ben al contrari, la violència, impregna la nostra societat i, per descomptat, no en queden exempts els seus àmbits més íntims i sensibles.

Aquesta és una realitat que, més enllà de l’estèril controvèrsia entre optimisme i pessimisme, ens cal afrontar amb tanta lucidesa com urgència.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 7 de març de 2006