13.3.06

La violència incòmode


Amb molta més freqüència de la que voldríem, ens desvetllen notícies aterridores que ens parlen de pares que maltracten els fills, de fills que maltracten els pares, de marits que maltracten les dones o d’alumnes que maltracten els professors. Ja res ni ningú sembla quedar al marge de la disseminació de la violència en la nostra societat.

Aquesta proliferació d’episodis violents, tant a la llar com a l’escola, tenen una cosa en comú: ens resulten particularment incòmodes i, fins i tot, inquietants. Perquè, de fet, la nostra societat està basada en la voluntat d’excloure la violència de les relacions socials i, ben especialment, de les relacions que configuren el nucli mateix de la nostra convivència; és a dir, la família i l’escola.

La violència, en realitat, ens havíem acostumat a veure-la com a un fenomen aterridor però llunyà: sempre cosa d’altres, sempre com a atribut característic d’ètnies i cultures llunyanes i ben diferents de nosaltres. I després de tant esforç per allunyar la violència de la nostra societat, ara resulta que només l’havíem amagat sota l’estora. Amb una virulència desconcertant ens esclata, un cop i un altre, als carrers i als estadis, a l’escola i a la llar.

Desmentint, doncs, el nostre optimisme col·lectiu, la violència ha resultat ser alguna cosa més perillosa que no pas un virus arribat de terres llunyanes i del qual ens en poguéssim protegir amb una simple vacuna. La violència, malauradament, no es tracta d’un anacronisme reservat a les tribus menys desenvolupades; ben al contrari, la violència, impregna la nostra societat i, per descomptat, no en queden exempts els seus àmbits més íntims i sensibles.

Aquesta és una realitat que, més enllà de l’estèril controvèrsia entre optimisme i pessimisme, ens cal afrontar amb tanta lucidesa com urgència.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 7 de març de 2006

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home