17.4.06

L'excitant circ del trànsit



Em pregunto què més fa falta perquè algú digui, alt i fort, que la matança continuada a les carreteres és una tragèdia que no té solució.

Quants més morts fan falta? Quants més incapacitats de per vida? Quants més drames familiars? Quants més danys? Fins on hem d’arribar? Quin és el límit de tolerància de la nostra societat?

I què més queda per fer? Després del carnet per punts, de les campanyes publicitàries impactants, els radars de control de velocitat o els controls d’alcoholemia... ¿què més s’hi pot fer per tal que sembli que s’hi fa alguna cosa?

Doncs si no ho diu ningú més, ho diré jo: ¡No hi ha solució! ¡No n’hi ha!

I no n’hi ha, ni n’hi haurà, perquè els accidents de trànsit i els morts que causen, i els ferits greus i els danys incommensurables, són, d’una banda, simples efectes col·laterals del gran negoci de la industria i el comerç global de l’automòbil. I, a més, els accidents en sí mateixos també generen uns beneficis immensos a un lucratiu negoci de tractament de la sinistralitat viària.

Però, sobretot, aquest problema no té solució degut a una causa encara més profunda: més que els morts i el sofriment acumulat, dia a dia, allò que ens interessa de debò és tenir el cotxe que més ens agrada, desplaçar-nos allà on volem i quan ens ve bé, a la velocitat que ens dicti l’ansietat, sense estalviar-nos res: beure alcohol, parlar per telèfon o competir amb el conductor que ha gosat avançar-nos. I, per descomptat, que les autoritats no gosin importunar-nos amb limitacions insofribles a la sagrada llibertat de morir i matar en l’excitant circ del trànsit.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 18 abril 2006

El rave per les fulles


Condemnar qualsevol acte de racisme constitueix un gest políticament correcte que, per tant, no requereix gaire esforç. Ben al contrari, declarar-se partidari de qualsevol mena d’agressió racista, pot arribar a ser mereixedor, fins i tot, de persecució legal.

Així com passa amb el terrorisme o la violència de gènere, és molt improbable que l’esquinçament de vestimentes ens serveixi de gaire en la lluita contra el racisme. No cal ser un criminòleg experimentat per entendre que les simples condemnes verbals, per contundents i emfàtiques que siguin, puguin impressionar als autors d’aquests tipus d’accions criminals. Només cal recordar que un dels dos detinguts per la darrera agressió racista a Castellar del Vallès ja havia estat acusat abans, fins a 14 vegades, dels mateixos actes delictius.

No hauria de fer falta dir que, aquestes conductes execrables, han de ser enèrgicament perseguides per la policia i la justícia. De manera que cap agressió racista, no només física sinó també verbal, pugui quedar impune. Així mateix, però, cal assegurar que les actuacions dels organismes públics —en particular la policia– que tenen encomanada la protecció dels ciutadans —sigui quina sigui la seva procedència–, no acabin essent elles mateixes racistes.

Tot plegat, però, essent molt no serà suficient. Si bé és cert que les manifestacions més violentes de racisme venen associades, generalment, a actituds i ideologies feixistes; no hauríem de caure en l’error de considerar el racisme com a un mal que aqueixa només a uns quants intolerants en el si d’una societat majoritàriament acollidora, oberta i solidària.

Si no volem agafar el rave per les fulles, haurem d’entendre aquesta proliferació d’actes de violència racista com a una de les manifestacions, tant extremes com inevitables, d’una societat ferotgement competitiva i insolidària que no sembla deixar lloc per a la diferència i la tolerància.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 11 abril 2006

4.4.06

L'efecte Marbella


No fa gaires anys, un expert deia que si es volia lluitar eficaçment contra el crim organitzat només calia investigar el patrimoni personal dels regidors d’urbanisme dels municipis de la costa mediterrània, des de la Costa Brava fins a la del Sol.

En aquell moment, a molts els hi va semblar una sortida de to o, si més no, una exageració. Ara, resultaria una ingenuïtat. Perquè, com s’està veient a Marbella, la investigació no es podia limitar només als edils responsables de l’urbanisme, sinó que calia afegir-hi els Tinents d’alcalde, els primers i els segons, els propis Alcaldes; però també els Secretaris i els Interventors, els Assessors, els promotors immobiliaris, els advocats i els notaris, etcètera.

Però tampoc és moment d’esquinçar-se les vestimentes. Res del que està ocorrent a Marbella ens pot agafar per sorpresa. De fa anys, un grapat de fet, se sabia que no només a Marbella, sinó a una bona part dels municipis de la costa mediterrània però especialment a la de Màlaga, els negocis més obscurs i la política local havien constituït una aliança perversa d’efectes devastadors.

La qüestió que ens hauria d’inquietar és que el difunt senyor Gil no va enganyar ningú quan va començar l’assalt a l’ajuntament de Marbella. Ben al contrari, va anunciar alt i fort dues coses: l’una, que es posava en política per fer diners i, l’altra, que posaria fi a la inseguretat ciutadana que patia Marbella.

I això és el que va fer, per una part, convertint la Policia Local en una banda de matons dedicada, sense límits, a l’expulsió de petits delinqüents, indigents i drogadictes del terme municipal. Per l’altra, consolidant la presència del crim organitzat i sotmetent les arques municipals i el propi municipi a una espoliació a consciència.

Fins que no ha donat per més.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 4 abril 2006