22.5.06

De les arrels i les branques



En qüestions de seguretat ens recordem de santa Bàrbara quan trona, i, per tant, ens posem a la feina activats per una urgència ansiosa dictada per la por. És el cas, ara mateix, de l’onada de robatoris violents a les urbanitzacions residencials. Urgits per l’alarma social, els cossos policials procuren coordinar una acció d’emergència que, en el millor dels casos, acabarà amb la desarticulació d’alguna banda organitzada i, en el pitjor, amb el desplaçament del problema.

No cal dir que les accions motivades per la por són inevitablement irreflexives, quan no cegues, i que no ens ajuden gens ni mica a la imprescindible comprensió de qui, què, com, quan, on i per què. Ja que, de les sis preguntes que cal formular-se si es vol veure la realitat tal com és, l’ànim atemorit ja només és capaç de centrar l’atenció en exigir respostes immediates a les dues primeres: qui ha fet què.

I quan això passa, fatalment, ja no som capaços de veure més sortida als nostres problemes d’inseguretat que intensificar l’acció policial. Com si fos la panacea i, si no, almenys és una mesura enèrgica i visible que, si més no de moment, ens pot aportar una certa tranquil·litat. Si hi ha sort, el conflicte es difumina o, més aviat, es desplaça. Tot ens em permet creure, aleshores, que el problema s’ha solucionat. Fins que torna a irrompre, un cop i un altre, ves a saber quan, on i com, simplement per què ens ha faltat la lucidesa i el coratge per anar al fons de la qüestió, és a dir per arrencar les arrels enlloc de limitar-nos a podar les branques. Aquest és el cercle infernal que, algun dia, haurem d’aprendre a trencar.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 23 maig 2006

15.5.06

No hi ha fronteres


En aquest món globalitzat, per si encara en dubtàvem, ja no hi ha fronteres que valguin entre els Estats. Per a bé i per a mal, persones, mercaderies i diners, però també contaminació, armes i conflictes de tota mena circulen, d’una banda a l’altra, sense que els poders públics trobin mecanismes prou efectius de regulació i control.

L’obertura de fronteres, juntament amb la colossal expansió del transport i les comunicacions, facilita la lliure circulació de capitals i turistes, però també d’immigrants que fugen desesperats de la misèria crònica, així com de criminals a la recerca de mercats més atractius. Els uns entren per les portes dels aeroports o els peatges de les autopistes, en tant que els altres (és a dir els immigrants il·legals) ho han de fer per les vies més perilloses que permet la, sempre insuficient, vigilància policial. Deixar la porta de casa oberta de bat en bat té això: que entra tot, allò que volem i allò que no.

Davant aquesta nova realitat, ja no té sentit esquinçar-se histèricament les vestimentes o amagar el cap sota l’ala. La desaparició de les fronteres estatals és un fet irreversible que hem d’afrontar amb lucidesa i coratge cívic. Però, encara més, amb honestedat i coherència. No s’hi val, per tant, a demandar, per una banda, mà d’obra barata, precària i submisa en tant que, per l’altra, exigim als poders públics que impedeixin l’arribada d’immigrants. De la mateixa manera que no s’aguanta que, per un costat, mirem a una altra banda quan entra diner negre a cabassos en tant que, per l’altre, reclamem mà de ferro contra el nou crim organitzat que tant ens espanta.

Perquè la qüestió és que, ens agradi o no, si volem una cosa també tindrem l’altra.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 16 maig 2006

14.5.06

L'art de l'impossible


Sempre havia sentit a dir que la política era l’art del possible. I, de tant sentir-ho, confesso que m’ho havia acabat creient. De manera que m’havia acostumat a contemplar els polítics com a uns funambulistes, a vegades extraordinaris, constantment atents al difícil punt d’equilibri damunt un cable sospès entre la terra i el cel.

Entesa així, la política, se’m començava a aparèixer com una feina pròpia de gent extremadament realista, a vegades fins al paroxisme, que procura trobar la via practicable enmig de l’atapeïda boscúria dels interessos diversos. Tant realista, fins i tot, que en algunes ocasions em podien arribar a semblar prosaics, fins i tot curts de mires.

Però no, res d’això. Ara resulta que, la política, no es tracta –com jo havia volgut creure- d’un art difícil que procura equilibri col·lectiu enmig de la inestabilitat dels interessos particulars, sinó més aviat el contrari: s’assemblaria més a un joc de mans consistent en amagar el conill al fons del barret... o era al revés?

Estic, en tot cas, obligat a canviar la meva visió de la política. I si no ho faig, ja em direu com podré arribar a entendre, ara que ha començat la campanya pel referèndum de l’Estatut, que un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em digui, d’una banda, des del Govern del qual segueix formant part, que he de votar que sí perquè és un bon Estatut; i, de l’altra, que no perquè és una enganyifa.

Ara que havia començat a entendre que la política era una feina per a gent realista!

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 9 maig 2006

La societat nuclear


La central nuclear que va iniciar l’era atòmica a Espanya, a Almonazid de Zorita, ahir va deixar de funcionar. Això no impedirà, però, que els residus radioactius que ha acumulat es mantinguin actius durant desenes de milers d’anys.

Així mateix, el 26 d’abril va fer 20 anys de l’accident més greu de la història de la indústria nuclear: el de Txernòbil; que va alliberar a l’atmosfera una radioactivitat equivalent a 200 bombes com la d'Hiroshima i Nagasaki juntes, que va afectar a més de 7 milions de persones, que ha provocat fins al moment més de 165.000 víctimes mortals, i que obliga a 1,8 milions de persones a viure en zones fortament contaminades. Un preu altíssim per l’electricitat que la central va produir durant els seus dos anys i mig de vida, i un accident que va demostrar la potencialitat catastròfica d’aquesta energia.

Malgrat tot, en aquests temps de crisi energètica, en els quals el canvi climàtic derivat de la crema de combustibles fòssils constitueix una greu amenaça sobre el medi ambient, i l’època del petroli barat i abundant ha iniciat ja el seu camí cap a l’extinció, la indústria nuclear inverteix tots els seus esforços i diners en presentar-se davant la societat com l’única opció que permetrà evitar el canvi climàtic i, simultàniament subministrar a les nostres societats energia segura, neta i barata en un futur a mitjà termini.

Ens caldrà, doncs, no oblidar que l’energia nuclear no és renovable i sí perillosa, bruta, nociva per a la salut, molt cara, alimenta la guerra, produeix CO2 i, finalment, és perfectament substituïble per energies més netes, més segures i menys costoses.

I, ho hem de recordar, sobretot, perquè l’envelliment del parc nuclear mundial i una cursa per abaratir els costos ens exposen, actualment, a un accident 25 vegades pitjor que el de Txernòbil.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 2 maig 2006

Arriba la màfia?


Tot fa pensar que no ens hem adonat, encara, de la importància del fenomen del Crim Organitzat Global. Només una dada: d’acord amb els càlculs més prudents, el Producte Criminal Brut, ja supera els 800.000 milions ďeuros anuals, és a dir el 15% del comerç mundial.

Aquest èxit és degut a que, les xarxes globals del crim organitzat, han sabut aprofitar les avantatges competitives pròpies de la nova economia globalitzada; és a dir, d’una banda, uns entorns locals propicis –dominats tradicionalment per les màfies– i, de l’altra, una prodigiosa capacitat per eludir les regulacions nacionals i els burocratitzats procediments de la col·laboració policial internacional.

Però res d’això ens queda tant lluny com ens agradaria. De fa anys, a Catalunya ja s’hi troben les Tríades xineses (dedicades a la immigració il·legal i l’extorsió), les diferents famílies de la Màfia italiana (amb les seves ocupacions tradicionals), els Càrtels colombians (que darrerament han estès les seves activitats a l’atracament de joieries), la Yakuza japonesa (que segueix amb el tràfic de drogues, la prostitució i, darrerament, també la falsificació de rellotges de luxe), la Màfia russa (instal·lada a Catalunya sobretot per a viure-hi i dirigir els seus negocis), els “nigerians” (especialitzats en prostitució), els “albanesos i kosovars” (que prefereixen els robatoris de naus industrials, etcètera.

I és que, per a bé i per a mal, vivim en un món que ja no permet l’aïllament: tot està en contacte amb tot i tot es transvasa constantment d’una banda a l’altra. Els problemes se’ns fan visibles a escala local, és cert, però són globals. Serem capaços d’entendre’ls en la seva nova configuració? I, el que encara ens hauria de preocupar més: hi serem a temps?

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 25 abril 2006