14.5.06

L'art de l'impossible


Sempre havia sentit a dir que la política era l’art del possible. I, de tant sentir-ho, confesso que m’ho havia acabat creient. De manera que m’havia acostumat a contemplar els polítics com a uns funambulistes, a vegades extraordinaris, constantment atents al difícil punt d’equilibri damunt un cable sospès entre la terra i el cel.

Entesa així, la política, se’m començava a aparèixer com una feina pròpia de gent extremadament realista, a vegades fins al paroxisme, que procura trobar la via practicable enmig de l’atapeïda boscúria dels interessos diversos. Tant realista, fins i tot, que en algunes ocasions em podien arribar a semblar prosaics, fins i tot curts de mires.

Però no, res d’això. Ara resulta que, la política, no es tracta –com jo havia volgut creure- d’un art difícil que procura equilibri col·lectiu enmig de la inestabilitat dels interessos particulars, sinó més aviat el contrari: s’assemblaria més a un joc de mans consistent en amagar el conill al fons del barret... o era al revés?

Estic, en tot cas, obligat a canviar la meva visió de la política. I si no ho faig, ja em direu com podré arribar a entendre, ara que ha començat la campanya pel referèndum de l’Estatut, que un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em digui, d’una banda, des del Govern del qual segueix formant part, que he de votar que sí perquè és un bon Estatut; i, de l’altra, que no perquè és una enganyifa.

Ara que havia començat a entendre que la política era una feina per a gent realista!

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 9 maig 2006

5 Comments:

Anonymous Anònim said...

Més que gent realista, els polítics, potser són gent intel.ligent que es fa passar per imbècil per aconesguir que tot l'engranatge de la societat (força hipòcrita) en què vivim continui funcionat com fins ara.
Tot plegat molt desencisador.

15 de maig, 2006 11:08  
Blogger Jaume Curbet said...

Deus tenir raó. De fet, si hi ha una cosa clara és que, els polítics, no són éssers d'una altra galàxia. Més que no pas éssers diferents, vindrien a ser una funció específica en l'esforç per conservar un determinat model de societat.

M'agrada molt, del teu comentari, l'èmfasi en aquesta especificitat de la funció política; especialment perquè defuig la temptació, farisaïca, d'encolomar als altres la responsabilitat dels nostres mals. Vist des d'aquesta visió, els polítics poden ser entesos no només com a gent intel.ligent que es fa passar per imbècil (com tu remarques) sinó, probablement, també com a gent realista (en les paraules que he fet servir jo) que es proposa atendre una demanda social: aconsseguir que tot l'engranatge de la societat en què vivim continui funcionant com fins ara.

Em sembla que aquest és un enfocament que permet començar a comprendre -en la mesura que l'observador no se situa falsament fora d'allò que és observat- el funcionament de les societats humanes en la seva complexitat, és a dir com a expressió del conjunt d'interacions de tots amb tots (un savi de l'Antigüitat ens recordava que la societat no està feta de pedres sinó d'individus). I la política, està clar, com a la manifestació de la infinitud de conflictes derivats del xoc incessant i múltiple dels interessos egocèntrics confrontats.

15 de maig, 2006 15:36  
Anonymous Anònim said...

Hi estic d'acord.
Sobretot en això que dius al final "la política, està clar, com a la manifestació de la infinitud de conflictes derivats del xoc incessant i múltiple dels interessos egocèntrics confrontats".
Quan els interessos egocèntrics dominen l'individu és quan el fracàs de la societat s'acosta precipitadament, i es torna a repetir el cicle de la història...

15 de maig, 2006 16:46  
Blogger Jaume Curbet said...

De fet, l'afirmació egocèntrica, en l'individu i per extensió en les col.lectivitats humanes, es tracta d'una fase de la seva evolució. Sí és cert que cada nova generació passa per les mateixes fases de desplegament del seu potencial físic, mental, emocional... Però també és cert que les generacions també evolucionen i que mai, encara que ens ho sembli, tornem a passar per terra trepitjada (en termes evolutius, s'entèn). Malhauradament, pel que suposa de conflicte, la fase egocèntrica (en l'individu i en les societat) s'ha de completar fins al seu final, perquè només així es pot accedit a la següent fase. Confiar, doncs, en que una nova realitat ens espera més enllà d'aquesta fase (d'altra banda tan trasbalsada) no és un exercici d'optimisme fàcil és el resultat de la comprensió de les lleis bàsiques que regeixen l'evolució, que ve a ser com dir la Vida.

15 de maig, 2006 18:26  
Anonymous Anònim said...

Confiem-hi, doncs.

15 de maig, 2006 19:16  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home