19.6.06

Balena


En els darrers 500 anys, l’activitat humana ha causat l’extinció de 816 espècies. Només des del segle XVIII n’han desaparegut 103, una xifra cinquanta vegades superior al seu ritme natural d’extinció. Un de cada deu ocells i el 25% dels mamífers figuren en la Llista d’Espècies Amenaçades de Desaparició. L’extinció d’animals s’ha accelerat, els últims 200 anys, com a conseqüència directa o indirecta del creixement de la població humana, el malbaratament dels recursos naturals i els canvis associats al medi ambient. Es tracta, malauradament, d’un fenomen encara més greu del que preveien anys enrere els conservacionistes.

El cas de les balenes n’és un trist exemple. La millora tecnològica en les embarcacions i l’invent de l’arpó explosiu, al segle XIX, va suposar una caça excessiva que va dur moltes espècies de cetacis a prop de l’extinció. El 1949 fou creada la "Comissió Balenera Internacional" que intentà limitar les captures i des de 1985 va establir la suspensió de la caça comercial. Malgrat tot, alguns països com ara Japó i Noruega s’hi van oposar i continuen encara amb aquesta activitat.

Quin és el resultat? Fa 70 anys, alguns exemplars de balena blava, el major ésser viu de la Terra, superaven els 33 metres; avui, no depassen els 25. Així mateix, la seva esperança de vida era de 90 anys; avui, no arriba als 25. I, en tot l’Atlàntic nord ja no n’hi ha més de 400.

No sé, però, què caldrà que passi per tal que ens adonem que, en la xarxa de la Vida a la Terra, l’extinció d’una espècie amenaça directament la supervivència de totes les altres i, ben en particular, de la que es troba al vèrtex de la piràmide evolutiva, és a dir de l’espècie humana.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 20 juny 2006

16.6.06

Qui vol la pau?


Si fem cas de les enquestes, tothom vol la pau; al País Basc, a l’Iraq i on faci falta. Ningú, o ben pocs, es declaren partidaris de la guerra, del conflicte, de l’odi o la venjança. Entre altres coses, perquè a ningú li agrada passar per violent, venjatiu o rancorós. Per això, tots ens mostrem partidaris de la justícia, la democràcia, els drets humans i la pau.

La qüestió és quina pau volem i de quina justícia parlem. Perquè massa sovint, quan es diu voler la pau, més aviat sembla que es tracti de voler l’acabament dels aspectes del conflicte que ens resulten més desagradables. Com aquella senyora que vivia a prop del camp d’extermini de Mauthausen, a l’Alemanya nazi, i que veia gent afusellada que sobrevivia algunes hores abans de morir. Va escriure a les autoritats, per tal de protestar per aquella situació intolerable. Aquest és el text de la carta: «Sovint em toca ser testimoni involuntari de tals atrocitats. Estic en tot cas fastiguejada, i aquesta mena d’espectacle em posa tan nerviosa que a la llarga no poc suportar-lo. Demano que s’ordeni posar fi a aquests actes inhumans, o bé que es facin on ningú els vegi».

Per si a algú encara n’hi quedava algun dubte, el procés de pau al País Basc no anirà sòl, sinó que, ben al contrari, haurà de superar força més obstacles dels que s’haurien pogut imaginar. No només perquè, a un extrem i a l’altre, hi hagi sectors acostumats a treure’n rèdits de la carnisseria; sinó, sobretot, perquè la pau requereix el més difícil i, per tant escàs, dels atributs humans: el perdó.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 13 juny 2006

Què fem?


Ahir, Dia Mundial del Medi Ambient, el Govern espanyol va endegar una campanya destinada a sensibilitzar la població sobre la necessitat d’estalviar energia.

La base de la campanya consisteix en un espot publicitari en el qual s’hi planteja un dilema radical: o bé prosseguim el consum energètic o bé hi renunciem. Tant en un cas com en l’altre, però, la conseqüència és la mateixa: la catàstrofe de la nostra civilització.

En el primer cas, perquè el ritme actual de creixement constant del consum d’energies no renovables, especialment del petroli, ens aboca ràpidament a la seva extinció. Però, també, perquè els danys ecològics provocats per la combustió massiva d’energies fòssils ja són ingents, globals i probablement irreversibles.

En la segona de les opcions plantejades, per l’anunci del Ministeri de Medi Ambient, tampoc s’evita la catàstrofe civilitzatòria, ja que resulta que el model vigent de creixement econòmic s’ha basat, precisament, en aquest consum creixent i incessant d’energia.

Gairebé ineludiblement, aquest primer anunci no podia concloure sinó amb una pregunta: què fem? Doncs ho tenim pelut i fàcil alhora.

Pelut, perquè hem anat molt lluny en el malbaratament dels recursos naturals i, en particular, en l’esgotament de les fonts no renovables d’energia. Però, sobretot, perquè aquest consum desaforat de recursos naturals no ha estat posat al servei de la solució dels grans problemes de la Humanitat, sinó de la persecució histèrica de la satisfacció dels desitjos i els capricis d’una petita part de la població mundial.

Fàcil, perquè el que ens cal és un canvi de consciència que ens permeti veure-hi més enllà del melic, pensar i actuar com a adults capaços de tenir en compte no només els nostres desitjos sinó les necessitats de tots plegats. I això, ves per on, ho tenim ara i aquí a l’abast de la nostra mà.

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 6 juny 2006

Terratrèmol


De terratrèmols, com el que assolat Indonèsia per tercera vegada en el darrer any i mig, n’hi hagut sempre i sempre n’hi haurà, i amb més freqüència en regions on ja se n’han produït en èpoques anteriors.

Es tracta d’un fenomen natural que es produeix a l’interior de la terra degut a una alliberament sobtat d’energia acumulada –pel moviment de les plaques que formen l’escorça de la terra– i que es propaga en forma d’ones sísmiques.

Els danys que es produeixen a causa d’un terratrèmol poden ser molt destructius si afecten zones densament habitades i, encara més, si porten associats elements tan devastadors com les esllavissades de terres o bé els Tsunamis.

Malgrat els esforços fets pels sismòlegs, resulta impossible predir quan i on es produirà un terratrèmol. Què hi podem fer, doncs, per reduir substancialment els efectes més devastadors dels terratrèmols? Dues coses importants, almenys.

La mesura preventiva més important consisteix en una planificació del territori que permeti allunyar els nuclis densament poblats de les fonts sísmiques. Coneguts com ens són els recorreguts de les falles, sembla que res hauria d’impedir la més elemental de les mesures de precaució: allunyar-se’n tant com es pugui!

Una altra de les formes de prevenir els efectes dels terratrèmols és mitjançant la bona construcció dels edificis, és a dir, aplicant als projectes dels edificis les normes sismoresistents, que són normes de construcció adequades a la sismicitat de la zona, per aconseguir que quan es produeixi un terratrèmol els edificis suportin el moviment del sòl.

Però aviat està dit. Perquè, sense anar més lluny, ¿qui és capaç de convèncer els empresaris que a Java o a Bali, posem per cas, construeixin els complexos turístics allunyats de la platja i, per tant, de l’abast d’un tsunami?

Comentari de Jaume Curbet a ONA CATALANA, 30 maig 2006